Plato de “régimen”. Plat de “règim”

En la cantina donde como a menudo siempre hay el plato de “régimen” o plato de dieta, cuyo contenido siempre es verduras cocinadas o ensalada fresca.

En mi opinión creo que los platos de verdura no deberían etiquetarse como “de régimen”,  simplemente no deberían etiquetarse.

Las verduras y las hortalizas frescas forman parte de una dieta sana y equilibrada son platos con pocas calorías, ricos en vitaminas, sales minerales y fibra.

Las verduras  y las hortalizas son alimentos que todos debemos comer a diario porqué son  fuente de nutrientes vitales para que nuestro cuerpo funcione de forma óptima.

El hecho de etiquetar un producto como ” de régimen” condiciona a su consumidor y  lo encasilla en el de los que están haciendo dieta, operación biquini, etc. Y el mero hecho de encasillarlo éste puede rechazar el plato.

Las verduras y las hortalizas frescas son tan necesarias e imprescindibles como las legumbres, los cereales o la fruta. No pongamos etiquetas innecesarias!

Y ya para finalizar quiero hacer un apunte  sobre los guisantes. Los GUISANTES NO SON VERDURA, son verdes, eso si, pero son LEGUMBRES y son una fuente importante de PROTEINA vegetal. Así que cuidado cuando en el plato de “régimen” os encontréis con ellos. Es importante saber qué se come!

A disfrutar de las verduras y hortalizas!

vegetales-para-bajar-de-peso-bajar-de-peso-hortalizas.jpg

 

Fora dietes. Menjar bé per aprimar-se.

dieta mediterrània oct2010

Avui he revisat de nou un article del Dr. Masgrau que m’ha fet pensar molt en tot aquest món de les dietes, els règims, l’estètica del cos i el sacrificis que tanta gent es veuen empesos a fer perquè no se senten a gust amb ells mateixos

Reprodueixo una part d’aquest escrit que m’ha cridat l’ atenció, que podeu llegir íntegre a: http://www.masgrau.net/index.php?q=ca/node/185

“Què menjar, doncs?

S’ha de menjar equilibrat, es repeteix arreu, malgrat sigui un eufemisme per treure importància a la qualitat de l’aliment. Què vol dir equilibrat? Una determinada proporció de principis immediats: d’hidrats de carboni, greixos i proteïnes que les estadístiques semblen indicar com més saludable. Però no es té en compte que el metabolisme actua com una planta transformadora que descompon el què li arriba en els seus elements més minúsculs per sintetitzar després el què el cos necessita; en èpoques de penúria ho aprofita tot, però quan se’l sobrecarrega, no sap que fer amb el sobrant.

Està clar que l’equilibri no ha d’estar tant en el plat com en la ment de qui menja. La dieta, més que equilibrada, ha de ser adequada a l’edat, l’estil de vida i l’hàbitat: així la dieta dels esquimals a base de proteïnes i greixos, seria inadequada als tròpics, que segueixen una alimentació vegetal impensable pels esquimals.

Quins són els aliments més sans? Doncs els que estan més lluny en l’escala biològica: fruites, rels, tubercles i vegetals (base de l’alimentació dels primats), i en segon terme ous i peix. La carn, millor quan menys se’ns assembli: així, l’aviram s’assimila millor que el porc o la vedella.

Calmar les emocions

És molt difícil aprimar-se mirant només el plat. Què és bo? En quina quantitat? Quines combinacions són les correctes? En la societat de l’abundància, el menjar ha esdevingut un problema.

El contingut del plat només és una petita part de la qüestió, el més greu és no agradar-se, tenir una mirada censuradora sobre un mateix i sobre el que es menja, i una sensació de decepció relacionada amb l’excés de pes. No se li pot donar tota la culpa al que ens alimenta, al què ens manté amb vida, i cal no perdre de vista que és el vaivé de l’existència el que modela el cos.

No es pot barrejar l’aliment amb els estats emocionals alterats. Com ja s’ha dit, menjar amb ansietat i frustració alimenta l’ansietat i la frustració, i aquest és el denominador comú en els trastorns alimentaris. En convidar a la transgressió, la culpabilitat sol estar també present als àpats. De res serveix estar tan pendent de què es menja, quan el que ho està desbaratant tot són les emocions.

La clau per aprimar-se és trencar el cercle viciós de l’ansietat. Però no només aquella que s’intenta calmar picant, i que porta com conseqüència un augment de pes que genera més ansietat, sinó tota tensió en el moment de les menjades. És possible que la pròpia preocupació per no engreixar-se afavoreixi l’acumulació de greix. Procurar-se l’aliment és la  e-moció més bàsica, pel que és normal que la resta de les emocions interfereixin amb la nutrició…

Reeducar el paladar

Qui és conscient que menja malament, el primer que ha de fer, és menjar bé. Mentre el paladar es deleixi amb el que no convé, no hi haurà res a fer. Que és el que convé? Tothom ho sap, no cal consultar a cap especialista: alimentar-se com sempre s’ha fet, a base de fruites, verdures, cereals, llegums, fer exercici, i sobretot, no abusar de res.

Una dieta original

La dieta original és la dels orígens. Cal deixar de mirar el menjar com un enemic, com quelcom que ens perjudica; tampoc com un problema: el problema és no tenir què menjar. S’han de plantejar les coses tal com són: l’aliment ens dóna la vida. Si l’home és el que menja, ens hem de demanar quina vida volem; volem alimentar-nos d’animals de granja, de productes industrials, de conservants i estabilitzants, de pinso, transgènics…

El segon precepte d’una dieta original és no combatre, en cap cas, el sobrepès; en cap circumstància es justifica anar contra un mateix, ni tan sols contra el propi greix, doncs és una batalla perduda de la que sempre una part d’un mateix en sortirà perjudicada. S’ha d’acceptar el propi cos; no tots podem ser apol·linis. No s’ha d’anhelar el que no s’és, sinó acceptar el que s’és com a punt de partida per qualsevol canvi, fins i tot el de la línea. Està clar que, així com de lluny fa més patxoca una bona imatge, a prop el que és atractiu és el benestar que es transmet.

La clau per aprimar-se no està tant en el plat sinó en la ment; no està en la voluntat, sinó en l’enteniment, que fa possible canviar la submissió als règims per una bona alimentació.

La tercera consideració és no renunciar de cap manera a l’associació entre el menjar i el plaer; el sentit del gust és imprescindible per una bona digestió i assimilació dels aliments.

I, per últim, hem de tenir en compte que el fet de menjar és, en els humans, quelcom més que la supervivència; entorn del menjar s’ha creat el llenguatge, i l’home s’ha fet sapiens. No es pot oblidar que sapiència és, en el seu origen, saber trobar el sabor de les coses”